El massís de les Muntanyes de Prades està format per dues unitats bàsiques diferenciades: el sòcol paleozoic i uns materials de cobertora sedimentaris mesozoics, ambdós coberts localment per materials quaternaris tant d'origen al·luvial com col·luvial.

El sòcol paleozoic està composat bàsicament per roques metamòrfiques, principalment per pissarres i esquistos, i per roques ígnies, generalment formant grans plutons de litologia granítica i/o granodiorítica. Els processos d'alteració meteòrica (meteorització) d'aquestes intrusions granítiques el van transformant fins a esdevenir un sòl detrític popularment conegut com a sauló.

Els materials de cobertora mesozoica estant constituïts per una seqüència sedimentària que es repeteix al llarg de la serralada pre-litoral catalana. A la base, se situa la unitat del Buntsandstein, d'un característic color vermellós i litològicament formada per nivells conglomeràtics, gresosos i argilosos. Popularment es coneix com a Cingle Roig (tal com s'anomena a la Serra de la Mussara).

Per sobre d'aquests materials, se situa la seqüència del Muschelkalk, un imponent conjunt de dolomies i calcàries d'uns 60-70 metres de potència. Aquest nivell correspondria al Cingle Blanc (tal com s'anomena a la Serra de la Mussara).

Per damunt d'aquest nivell carbonàtic, es pot trobar una capa d'argiles vermelloses amb abundants guixos, pertanyent a la unitat del Keuper.

Finalment, els nivells calcaris del terciari, freqüentment carstificats, coronen la cinglera apareixent en calmes com la dels Motllats o la Mussara, on no hi ha hagut una erosió molt acusada. Els processos kàrstics originats en aquestes litologies són els que donaran lloc a la formació d'avencs, coves i roques foradades, com els avencs de la Febró, la cova de l'Hospital dels Carlins i el Pont de Goi.

Geomorfològicament, el relleu general de les Muntanyes de Prades és de tipus tabular, combinant tossals, carenes i planes enlairades amb cingles verticals, valls enfonsades i barrancs abruptes. En conjunt, és una orografia complexa i accidentada.

La hidrografia de les Muntanyes de Prades es caracteritza per l'existència de nombrosos barrancs, tots ells de règim torrencial. Els principals cursos fluvials que hi neixen són: el Francolí, amb el Brugent com a principal afluent, i el riu Siurana, com a més destacats; menys importants també són el Glorieta i el riu de Prades.

La litologia de la zona és un factor que té un paper fonamental en la distribució i les característiques hidrològiques de la xarxa hidrogràfica que discorre per aquest indret, doncs es dóna un important contrast entre l'alta permeabilitat dels materials calcaris, amb la presència dels estrats impermeables argilosos. La conseqüència més directa d'aquesta interacció es veu representada per l'aparició de diferents tipologies de surgències d'aigua.

Així, l'interès de les Muntanyes de Prades rau en l'elevada biodiversitat biològica que allotja aquest espai, i també en les seves característiques fisiogràfiques i el seu peculiar emplaçament geogràfic. Conté una desena d'espècies de flora endèmiques, com l'escàs salze de cingle, i deu espècies de fanerògames protegides. Hi destaca especialment la roureda de roure reboll existent al Tossal de la Baltasana, única a tot Catalunya, i la pineda primària de pi roig amb boixerola, situada al nord-oest de l'esmentat tossal. També s'ha de fer esment dels alzinars presents al Bosc de Poblet, que constitueixen una de les masses forestals de bosc mediterrani més extenses i conservades de Catalunya. Per últim, dir que a prop de Vilanova de Prades, Prades i Capafonts (entre altres poblacions) s'hi poden observar petites castanyedes, plantades antigament per a l'obtenció de castanyes.

Hi destaquen diversos arbres monumentals, dos d'ells catalogats, com són el perelloner del Cisterer, en terme de Prades, i l'alzina del mas de Barba, en terme de Cornudella (prop de Siurana).

En les zones culminals (que poden sobrepassar els 1.000 m), hi trobem les comunitats formades per les brolles d'eriçó (també dit coixinet de monja), o en llocs amb més sòl però per sota dels 1.000 m, els carrascars, com a la zona del Motllats. En els ambients estrictament rupícoles, a part del salze de cingle, hi podem trobar el té de roca, els crespinells i la lluqueta de roca.

Els nombrosos barrancs que solquen aquestes Muntanyes estan revestits per una vegetació frondosa, majoritàriament composta per oms, freixes, sargues i gatells. En l'estrat arbustiu hi trobem sobretot matolls propis de l'alzinar, com ara el marfull i l'aladern.

Les diverses cingleres allotgen diverses aus rupícoles que hi busquen refugi o hi crien, com les aus rapinyaires, representades aquí per l'àliga cuabarrada, l'àliga daurada i el falcó peregrí. Es localitzen sobretot als cingles de la Mussara i els Motllats (al sud de les Muntanyes), així com també en el seu interior, en espais com el barranc de Castellfollit i la capçalera del barranc del Titllar (inclòs en la Reserva Natural Parcial del mateix nom), entre altres espais.

En els espais boscosos hi destaca la mussaranya menuda, espècie que té als Boscos de Poblet una població isolada de la seva àrea de distribució. També hi és present el rar gat salvatge i la fura. El mamífer més comú és el porc senglar, que també és l'espècie més gran. També són força comuns l'esquirol, el ratolí de bosc, la guineu, el toixó i el conill, entre d'altres. Als Boscos de Poblet s'ha reintroduït el cabirol, que actualment ja ha format una població estable.

En els ambients més oberts hi trobem ben representats els rèptils, d'entre els que destaca el dragó, la sargantana ibèrica i l'escurçó ibèric. Propis d'aquests ambients són els ocells com ara la perdiu i el bitxac, i espècies migratòries com l'alosa i la fredeluga.

Als nombrosos barrancs hi habiten ocells com la cuereta torrentera i el rossinyol, mentre que entre els mamífers hi pot haver algun exemplar de llúdriga (capçalera del riu Siurana), tot i que falta realitzar-ne un estudi acurat per saber si realment encara queda algun individu. La presència d'aquesta espècie des d'antic queda palesa en la toponímia, com ara la Font de la Llúdriga de Capafonts. Entre els amfibis hi destaca el tòtil, així com el gripau correcor i la reineta comuna, tots ells espècies protegides a nivell europeu. Tot i que bona part dels barrancs són de règim esporàdic hi destaquen alguns cursos permanents, on podem trobar-hi la madrilleta roja i el barb cua-roja.

Les Muntanyes de Prades estan ocupades per nombrosos nuclis de població (pobles, veïnats i masos dispersos), tot i que no implica una alta densitat d'habitants. Aquest fet condiciona una important presència d'ambients antropitzats, on la influència de l'home es fa més patent. És en aquests espais on hi apareixen la rata negra i la comuna, que junt amb el ratolí domèstic viuen prop de les construccions. Algunes espècies pròpies de les brolles o bosquines s'arriben fins als conreus per alimentar-se, com ara la guineu o el conill. L'au típica associada a les construccions humanes és l'oreneta vulgar, junt amb el pardal, l'estornell i el colom. L'òliba és el rapinyaire nocturn que aprofita aquests espais per caçar. La coneguda granota habita les basses associades a l'explotació agrícola, on ocasionalment també s'hi pot trobar la serp d'aigua i la de collaret.

Aquesta cova, considerada tradicionalment el naixement del riu Francolí, és la 7a més llarga del món amb més de 3.600 m. de corredors descoberts fins ara. Al seu interior s'hi han trobat restes del neolític, l'edat de bronze, l'ibèric i el romà. Les Muntanyes de Prades també atressoren pintures rupestres declarades Patrimoni de la Humanitat dins del grup d'art rupestre de l'arc mediterrani. S'hi han trobat 15 conjunts, 2 d'ells d'estil llevantí i la resta esquemàtic.

Posteriorment, en temps dels musulmans, les Muntanyes de Prades pertanyeren a una demarcació fronterera i defensiva de les terres cristianes. Al centre del territori es trobava la fortalesa inexpugnable de Siurana, que fou envoltada de diverses línies de torres que la protegien abraçant un extens territori. El fet de dominar aquest extens territori i que fos l'últim reducte musulmà expulsat de l'actual Catalunya (no ho feren fins el 1154) fomentaren a la part cristiana la llegenda del regne de Siurana que ha perdurat per tradició oral fins els nostres dies.

Després de reconquerir definitivament tota Catalunya, Ramon Berenguer IV concedí el marquesat de Siurana a Bertran de Castellet. Abans però féu una donació de terres al monestir cistercenc de Font Freda a Occitània, els quals van fundar el monestir de Poblet al peu de les Muntanyes de Prades el 1151. Fou però Pere III qui escollí el monestir com a panteó reial de la Corona catalano-aragonesa. Ara, aquest monument és reconegut per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat. Dispersades pel territori també s'hi van anar construint ermites com la de l'Abellera a Prades i la de Barrulles a Capafonts.

Aquestes muntanyes han viscut majoritàriament de l'agricultura (vinya, oli, avellana, patata, castanyes...), ramaderia, caça, aprofitaments del bosc (carbó, fusta, bolets,...), la mineria i fins i tot del comerç del fred, amb l'existència de pous de gel, ja documentats els segles XVII. Al segle XVIII també hi apareix la indústria paperera al llarg dels seus cursos fluvials (Brugent, Glorieta, Siurana). Avui en dia els cultius de l'avellana, l'oli i la patata gaudeixen del reconeixement de Denominació d'Origen Avellana de Reus, Oli de Siurana i Denominació Comarcal de Qualitat Patata de Prades .

La plenitud demogràfica d'aquestes muntanyes es va assolir a mitjans segle XIX coincidint amb el desenvolupament agrícola i econòmic de la zona. A partir d'aquí hi ha hagut un davallament progressiu. Per aturar aquest despoblament l'únic camí que hi ha és el de conèixer i valoritzar el patrimoni i els productes que aquestes muntanyes i gents aporten al conjunt de la societat. Nosaltres, els excursionistes, amb les nostres ganes de conèixer i redescobrir el nostre entorn, podem ajudar a assolir aquest equilibri tant necesari. I bona mostra d'aquest avanç és la propera declaració de Parc Natural de les Muntanyes de Prades, que permetrà revaloritzar aquest espai d'un interès natural i paisatgístic inqüestionables.

La serra presenta una disposisió en V amb el vèrtex al pla del Grau i 2 braços ben diferenciats. El braç meridional, anomenat Serra Major, és el principal; té una alineació E.NE.-O.SO i una extensió de 17 km, bona part de la qual supera els 1000 m d'alçada. D'est a oest destaquen els cims de la roca Corbatera (1163 m), punt culminant de Montsant, el Piló dels Senyalets (1109 m) i la Cogulla (1063 m). A partir d'aquest últim cim surten altres serres de menor ordre en disposició radial que davallen fins al riu Montsant. El braç septentrional, de 7 km, té una alineació S.E.-N.O., els seus cims són de menor ordre, a partir de la Punta dels Pins Carrassers (1059 m) la carena es precipita ràpidament sobre el riu Montsant a través de l'impressionant cingle dels Ventadors.

Aquests dos braços són separats pel barranc dels Pèlags (segon curs fluvial en importància després del riu Montsant) que desemboca al riu Montsant després de travessar l'Engolidor (pas estret entre parets).

El Montsant té un paisatge típicament càrstic, on les coves, avencs, ponts naturals, i cims arrodonits són presents per tota la geografia. Hi destaca el majestuós Congost de Fraguerau, on el riu Montsant dóna tombs incansable salvant els cims de conglomerat moldejats per acció del vent i l'aigua. En alguns punts s'hi poden observar també ripple marks, ones petrificades d'un antic mar.

Geològicament la serra de Montsant està constituïda per una enorme acumulació de sediments calcaris terciaris (triàsics i oligocens principalment) que reposen sobre les pissarres del paleozoic (quasi totalment del carbonífer), les quals conformen les típiques vessants de llicorella del Priorat.

Aquestes unitats estan separades per una falla que va des de la Vilella Baixa a Cornudella i que es fa visible amb les increïbles cingleres de la vessant sud del Montsant formades per conglomerats procedents de sediments acumulats durant l'oligocè. En alguns punts s'aixequen parets verticals de més de 200 m d'alçada com ara la Roca Falconera (Morera de Montsant). En aquesta formació hi trobem capes intercalades de gresos i lutites. L'efecte de l'erosió en aquestes feixes de material més tou permeten la formació de les típiques coves o balmes que recorren tota la geografia monsantina i que ha permès des de temps inmemorials l'aixopluc i estada temporal als habitants del territori, quedant palès amb el bon nombre de balmes construïdes que hi trobem (cova del Meloner, cova del Soronelles, etc.).

La transició cap a l'àrea de les roques calcàries ve donada per una estreta faixa de gres vermellosa del triàsic (Bundsandstein) formats per quarcites erosionades unides per un ciment argilós. Aquestes roques vermelles són erosionades bàsicament per partícules que porta el vent, deixant gravades unes cicatrius arrodonides molt característiques i espectaculars en alguns trams. Per damunt del gres apareix un estrat de roques compactes, formades majorment per calcàries anomenat Muschelkalk. Aquestes dues formacions només estan localitzades a la zona d'Escaladei i les Vilelles i és ben visible als Montalts.

Actualment, la intervenció humana i els incendis han modificat la vegetació en alguns punts. Així, a les parts baixes apareixen les pinedes de pi blanc, que es continuen en pinedes de pi roig i pinassa a les zones més enlairades. En l'estrat arbustiu, hi apareixen altres comunitats secundàries, com les brolles calcícoles, les garrigues, les boixedes, les joncedes i els prats secs, entre d'altres.

Cal destacar també la presència d'un hàbitat força freqüent al Montsant, com són els ambients rupícoles. Aquí hi trobem comunitats com ara les de poniol fruticós o les brolles d'eriçó. Les parets rocoses acullen espècies, en general herbàcies, que arrelen a les múltiples esquerdes de la roca calcària. D'entre aquestes, hi podem distingir alguna espècie utilitzada tradicionalment, com el té de roca. En roques humides hi apareixen falgueres com la capil·lera o falzia vera.

Les zones culminals de la Serra Major, molt ventejades i que presenten un sòl massa fi com per permetre l'arrelament de plantes llenyoses, representen una superfície important del Montsant. Es tracta d'un espai recobert pels prats secs mediterranis, d'un verd grisenc a la primavera i que es van esgrogueint a mida que avança l'estiu. L'espècie més abundant és la jonça.

En les fondalades i obagues hi trobem vegetació pròpia d'ambients medioeuropeus i atlàntics, com la teixeda i boscos de ribera com l'albereda (el més comú) i la salzeda. Cal destacar la imponent teixeda del Clot del Guasch, formada per unes desenes d'exemplars i un dels pocs boscos madurs de teixos existent a Catalunya. Per últim cal parlar també d'un altre teix, el de la Cova, magnífic exemplar que pot arribar a tenir uns 800 anys.

Hi destaquen espècies pròpies dels ambients rupícoles, amb mamífers especialitzats com els rats-penats de ferrradura gran o els de cova. Ocasionalment i amb molta sort s'hi podrà observar algun exemplar aïllat de cabra salvatge (nosaltres en vam veure un per la banda de Margalef). D'especial importància pels rapinyaires són els penya-segats, lloc de cria i descans del falcó peregrí, l'àliga daurada, l'àguila cuabarrada o el gran duc, entre altres. Comparteixen el rocam amb rèptils com la sarganta ibèrica i el temut escurçó ibèric. Ja sota terra, els ambients rocosos allotgen alguns endemismes, com els insectes cavernícoles trobats a la Cova Santa.

El gat salvatge és un dels habitants més destacats dels boscos densos, on conviu amb rapinyaires com el gamarús i el mussol comú. En zones on el bosc s'aclareix, hi apareixen l'esquirol i la guineu, que conviuen amb la serp blanca i l'escanya-polls, un dels invertebrats grans i vistosos presents al Montsant. Des de dalt, són observats per les mallerengues i diverses espècies de picots, entre altres ocells. Quan la bosquina dóna pas a les brolles i garrigues hi apareixen mamífers com el conill i l'eriçó, acompanyats per la perdiu i diverses espècies de tallarols. En aquests ambients més secs hi abunden els rèptils, representats per diverses espècies, com el llangardaix, la serp de ferradura i la serp verda. Aquests espais constitueixen l'àrea de caça dels rapinayires com el mussol comú i l'aligot. Justament en aquest ambient arbustiu s'hi ha reintroduït recentment la tortuga mediterrània autòctona, espècie que històricament ja habitava la Serra (jaciment del Neolític de l'abric del Filador, a Margalef de Montsant).

L'aïllament del Montsant ha permès també que els ambients aquàtics gaudeixin d'un bon estat de conservació, fet que ha afavorit la riquesa de fauna aquàtica. Així, a les ribes hi podem trobar la rata d'aigua i el turó, junt amb el blauet i la merla d'aigua. Dins o prop de l'aigua hi podrem observar amfibis com la salamandra, o el gripau corredor i, amb una mica de sort, podrem veure una serp d'aigua caçant. Els peixos hi són representats amb diverses espècies, d'entre els que destaquen els barbs, les madrilles i la rara truita. Si continuem tenint sort, potser hi veurem algun exemplar de cranc ibèric, cada vegada més escàs degut a la pressió que exerceix l'introduït cranc americà.

En ambients més antropitzats, on la influència de l'home es fa més patent, hi apareixen la rata negra i la comuna, que junt amb el ratolí domèstic viuen prop de les construccions. Algunes espècies pròpies de les brolles o bosquines s'arriben fins als conreus per alimentar-se, com ara la guineu o el conill. L'au típica associada a les construccions humanes és l'oreneta vulgar, junt amb el pardal, l'estornell i el colom. L'òliba és el rapinyaire nocturn que aprofita aquests espais per caçar. La coneguda granota habita les basses associades a l'explotació agrícola, on ocasionalment també s'hi pot trobar la serp d'aigua i la de collaret.

Sobre el període musulmà la llegenda diu que deixaren tranquils els eremites del interior de la "muntanya santa", a canvi de que donéssin el crit d'alerta en cas d'atac de l'enemic cristià. De fet només es té constància de la presència musulmana a l'exterior de la muntanya on bastiren diverses torres defensives als actuals pobles de la Morera de Montsant, Albarca, Ulldemolins, Margalef, La Figuera i Cabacés. Tot aquest extens territori pertanyia a la demarcació de Siurana.

Un cop expulsats els musulmans a mitjans segle XII, els reis afavoriren la proliferació de comunitats monàstiques amb l'objectiu de repoblar aquest territori. Finalment en reeixiren dues dins de l'actual terme de la Morera de Montsant, la comunitat de Bonrepòs, que posteriorment va esdevindre un monestir femení cistercenc, i la Cartoixa d'Escaladei, primer monestir cartoixà de la Peninsula Ibèrica que perdurà fins el 1835. Avui en dia les restes de la Cartoixa d'Escaladei han estat declarades Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN), i ara són visitables. Bonrepòs fou abandonat molt abans i actualment en la seva ubicació s'hi troba el bonic mas de Sant Blai.

L'orografia de l'interior de Montsant, actualment buit de la presència humana tret de l'eventual excursionista, fa pensar que sempre ha estat així. Però els marges de pedra seca com els del Barranc de la Coma Negra a Margalef, camins empedrats com el del Grau dels Bous i construccions com el Pont de Cavaloca a la Vilella Baixa, ermites com la de la Mare de Déu de la Foia a Cabacés i Sant Joan del Codolar a Cornudella, massos com el mas de Forçans i el mas de l'Estrem a Escaladei, i els molins hidràulics fariners al llarg de la conca del riu Montsant, ens mostren lo atrafegada que devia estar la muntanya en temps passats.

La vida a la Serra de Montsant anà en declivi a partir del final del segle XIX, ja que després de produir-se la plaga de la fil·loxera es deixaren de cultivar els trossos de dalt de Montsant.

Durant la Guerra Civil de 1936 la Serra de Montsant serví de refugi a les tropes republicanes, sobretot durant la Batalla de l'Ebre, on hi ubicaren el comandament de l'exèrcit republicà prop de l'ermita de Sant Pau al poble de la Figuera, i un hospital militar dins la Cova de Santa Llúcia a la Bisbal de Falset.

La Cartoixa d'Escaladei és l'origen del cultiu del vi al Priorat, actualment aquest cultiu gaudeix del reconeixement de Denominació d'Origen Priorat i Denominació d'Origen Montsant, de fama mundial. L'oli és un altre dels productes estrella de la zona i el que se n'extreu està inclòs dins de la Denominació d'Origen Siurana. La gastronomia també hi té vital importància, i cal destacar la truita amb suc d'Ulldemolins.

Els materials Triàsics se situen a la zona basal de la Serra de Llaberia (Colldejou, Pratdip, La Torre de Fontaubella, Marçà i Capçanes) i estan representats per dolomies, calcàries, margues i argiles vermelles i versicolors.

Els materials Juràssics formen les cingleres i els espadats tabulars que caracteritzen el conjunt de la Serra de Llaberia (Racó de la Dòvia, Serra d'En Jover, etc.) i estan formats per dolomies, bretxes dolomítiques, calcàries i calcàries margoses. Aquest conjunt carbonàtic presenta unes coloracions grisenques i en conjunt supera els 400 metres de potència. En aquests materials hi són abundants els fòssils de braquiòpodes, equinoderms, lamelibranquis i ammonoideus i/o ammonites.

Els materials Cretacis afloren a les parts més topogràficament elevades com La Miranda (919 m.s.n.m.), Mola de Colldejou (859 m.s.n.m.), Mont-redon (822 m.s.n.m.), etc. i estan representats per sorres, argiles vermelles, dolomies, calcàries i margues. Aquests materials presenten coloracions més blanquinoses respecte als materials juràssics situats estratigràficament per sota.

Els materials Terciaris només afloren a la zona del barranc del Ramer i estan representats per argiles vermelles i versicolors.

Donada la susceptibilitat dels materials carbonàtics als diferents agents climàtics (pluja, gelades, etc.) a la Serra de Llaberia s'hi desenvolupen relleus kàrstics: balmes, coves, avencs i ponts naturals, com la Roca Foradada de Llaberia.

La Serra de Llaberia està delimitada tectònicament a l'oest per la falla del Montalt, d'uns 50 quilòmetres de longitud i a l'est per la falla de Reus - Valls d'uns 75 quilòmetres de longitud i que forma la depressió del mateix nom. Aquestes dues falles presenten una direcció NE - SW i pertanyen a l'orogènia alpina (65 Ma.)

La zona sud de la Serra de Llaberia (Pratdip i Vandellòs) està formada per una sèrie d'encavalcaments i falles inverses les quals formen les finestres tectòniques, denominades klippes, ubicades a la Serra de Llaberia i úniques, per les seves dimensions quilomètriques, a Catalunya. Part d'aquest encavalcament és visible a les cingleres més orientals del barranc de la Dòvia, a sota del Mont-redon (a la fotografia s'hi observa una falla inversa). Aquestes finestres tectòniques presenten una forma el·líptica i s'han originat degut a l'acció erosiva dels barrancs existents a la Serra de Llaberia (barranc de la Dòvia, barranc dels Estrets de Massanes, barranc del Ramer). Les finestres tectòniques es troben entre la zona del barranc del Ramer i el Collet dels Colivassos (al S, SE i E del nucli de Llaberia).

La hidrogeologia de la Serra de Llaberia està lligada a l'alt grau de tectonització de la zona i la permeabilitat dels materials mesozoics i es troba representada per nombroses sorgències i fonts, les quals poden presentar característiques hidrogeològiques singulars (Font del Gat).

El foc i l'acció humana han modelat intensament el paisatge de la Serra de Llaberia, tal com ho constaten les grans extensions de brolles i garrigues mediterrànies (formades pel romaní, el garric, el llentiscle,...) amb un estrat arbori esclarissat de pins, majoritàriament, pi blanc. Entremig d'aquesta vegetació encara podem entreveure murs de pedra seca, recordatori de l'intens ús agrícola del territori, que va amargenar la muntanya fins ben amunt.. Cal destacar la presència del margalló, l'única espècie de palmera autòctona europea i que a Catalunya està protegida. En trobarem arreu, intentant obrir-se pas entre la vegetació i assolint en alguns casos els 3 metres, com els presents a la Font de la Canaleta.

Pel que fa a la vegetació de ribera, la morfologia i el caràcter estacional dels imponents barrancs que drenen la Serra, com per exemple el barranc de la Dòvia, condiciona que sigui poc representada i escassa. Es poden observar exemplars aïllats d'àlbers, freixes, etc, en raconades humides. En llocs on es pot acumular durant més temps l'aigua, com al voltant de les fonts, hi trobarem també comunitats com les jonqueres, com al voltant de la Font de Mont-redon, per citar-ne algun exemple.

Per últim, les diverses planícies de la serra, essent la Mola de Colldejou la més representativa, estan recobertes per pradells d'herbes, on domina el llistó, que apareix acompanyat per les comunitats culminals d'eriçó o coixinet de monja. Entremig del llistonar, a les obagues de la Mola, hi floreixen a la primavera les espectaculars peònies, amb grans flors de color rosa.

D'entre tota aquesta vegetació en podem destacar pel seu port alguns arbres aïllats, com són els Pins Biguers del Polvorer, grup de pinasses de gran port situades al vessant sud-oriental de la Mola, l'alzina de l'Escoda, arbre utilitzat com a punt de referència dels excursionistes i situada propo de la Bassa de Massanes i el teix de la Font del Ramer, proper al mas del mateix nom.

Del grup dels vertebrats se'n tenen més dades, ja que és més fàcilment observable i tradicionalment ha estat més estudiat. En els ambients rupícoles hi podrem observar molts rapinyaires, com la merla roquera, el pela-roques, el còlit negre, l'àliga daurada, i l'àliga cuabarrada i el trobat, ambdues espècies actualment en regressió.

En els espais boscosos hi habiten la mussaranya comuna i la menuda, junt amb la rata cellarda (que dóna nom al grup excursionista de Tivissa) que depèn de la presència de marges rocosos propers. També hi són força comuns l'esquirol, el ratolí de bosc, la guineu, el toixó i el conill, entre d'altres. Cal dir que el mamífer més comú és el porc senglar, que també és l'espècie més gran. Hi és probable l'astor i el duc, tot i que no hi ha cap estudi detallat sobre la seva distribució.

En aquests ambients boscosos hi destaca una espècie, la tortuga mediterrània, localitzada únicament a l'Europa meridional, de la qual s'ha trobat recentment una població a la Miloquera i a la riera de Marçà, i que actualment s'està estudiant. La seva importància rau en que podria ser la segona població autòctona de Catalunya.

Pel que fa als cursos hídrics, tot i la seva marcada estacionalitat s'han citat puntualment espècies com el tòtil (parts més altes del Mont-redon i la Mola), la salamandra (la Fou, barranc de Tortó), i la serp d'aigua i el gripau comú (barranc de la Dòvia). En aquests ambients hi habiten ocells com la cuereta torrentera i el rossinyol. La ictiofauna ve condicionada per aquesta estacionalitat i només cal destacar com a anècdota la troballa d'anguiles al barranc de la Dòvia.

Per últim, cal considerar els ambients antròpics com són els pobles i construccions disperses en el medi rural. Aquestes últimes són importants per allotjar espècies com l'òliba, l'oreneta vulgar i el ratolí domèstic. Ja dins els pobles, podem observar-hi aus com l'estornell, el pardal i el colom, entre d'altres.